Projecte stolpersteine a Navàs
PORTEM PER PRIMERA VEGADA A LA PENÍNSULA UN PROJECTE DE MEMÒRIA ESTÈS A TOT EUROPA
L’Ajuntament de Navàs ha estat el primer municipi de l’estat espanyol en fer un reconeixement públic als deportats als camps d’extermini nazis, amb la col·locació de quatre llambordes commemoratives (stolpersteine), a la plaça de l’Ajuntament, el passat 9 d'abril de 2015.
Els cinc navassencs que van patir els horrors d’aquests centres foren: Ramon Sala Besa, exalcalde de Navàs, Esteve Flotats Caus, Antoni Barberà Pla, Jaume Obradors Grífol i Josep Soler Torrents, aquest darrer de Palà de Torroella.
Familiars dels deportats i homenatjats han estat presents en l’acte emotiu que s’ha celebrat al migdia a la plaça de l’Ajuntament de Navàs, i on s'han col·locat les plaques dels quatre navassencs. El dissenyador dels stolpersteine, l'alemany Günter Demnig, fill d’un militar de la Legió Còndor, ha tingut l’honor de col·locar les llambordes.
En la presentació de l’acte l’alcalde de Navàs, Jaume Casals, ha manifestat que l’homenatge ha de servir per dignificar la memòria històrica: ‘Tenim el trist honor de ser els primers en recordar, setanta anys després, els qui van patir l’exili i van ser deportats i víctimes dels nazis’.
El Cant dels ocells, tocat amb cel·lo per Martina Ruiz Nicolau, ha precedit a l’ofrena floral que han fet els familiars sobre les llambordes recent col·locades en record dels absents. En nom dels familiars s'ha llegit un text escrit per Alba Fernández Ruiz.
El mateix dia, a la tarda, s'ha col·locat a l'antiga colònia tèxtil de Palà de Torroella, la placa en record de Josep Soler Torrents, a la porta de l'habitatge d'on sortí per a no tornar.
La memòria col·lectiva europea després del 1989 és tant diversa com ho són les seves nacions i les seves cultures.
L'impuls de creure que oblidar és millor que recordar ha estat present en diversos països – la França post colonial, l'Espanya Post-Franco, i la colònia Post-Socialista, d'entre d'altres. Però per altra banda, també ha existit la idea que «Amnistia Sí, a excepció dels criminals, però Amnèsia No» (Adam Michnik, 1995).
El procés de democratització en les societatstransnacionals- en les quals gairebé totes les nacions europees van estar immerses després de 1945 – roman fràgil i incomplert si aquestes fallen en la seva intenció de dur a terme una recapitulació crítica del seu propi passat.
Un dels més terribles episodis compartits en la memòria col·lectiva de tots els europeus i la resta de la humanitat és el que es coneix com holocaust.
A l’intent de destrucció de la població jueva per part del règim nazi, que va suposar l’assassinat de 6 milions de jueus (2 de cada 3 Jueus d’Europa) hi trobem 7 milions més de civils, entre els quals, un gran nombre de republicans espanyols, així com un petit nombre de persones jueves no només amb nacionalitat espanyola sinó nascuts aquí.
Existeixen documentats una mica més de 9.300 espanyols republicans que van ser reclosos en els diferents camps de concentració nazis. D’aquests se sap que prop de 5.200 van morir i aproximadament 3.800 van sobreviure. D’altres 334 fgu- ren com a desapareguts.
La majoria d’espanyols republicans van ser deportats al camp de Mauthausen, a Àustria, i als subcamps que en depenien. En total hi van ser tancats 7.532 homes, dones i nens dels quals 4.816 van morir. Molts d’ells ho feren al subcamp de Güsen, situat a 5 kilòmetres de Mauthausen, on van ser traslladats 5.266 republicans i on 3.959 van ser assassinats.
D'altres camps nazis amb destacada presència de republicans són a Dachau, amb 756 deportats, Buchenwald, on hi consten 636 i Ravensbrück amb 172 presoners, la majoria dones. També s’han trobat espanyols documentats als camps Bergen Belsen, Auschwitz, Flos- senbürg, Natzweiler, Neuengamme, Sttuthof, Sachsenhausen, Gross-Rosen, Aurigny, Guernesey i Neu Bremm.
A l’Estat Espanyol, per tant, la recuperació de la memòria de les víctimes del franquisme i la seva relació amb el nazisme, ha de formar part d’aquest esforç per enfortir unes bases sòlides en els principis democràtics.
L'exili provocat per l'ocupació de l'exèrcit franquista de Catalunya, el gener de 1939, va significar la fugida de més de 500.000 republicans que residien al Principat. A poblacions com Navàs, desenes de persones, families senceres, homes dones i nens, van emprendre un camí que en molts casos no tindria retorn.
D'entre aquestes persones, sabem que cinc ciutadans del terme municipal de Navàs, que aleshores s'anomenava Castelladral, van ser deportats als camps de concentració i extermini nazis. Tots cinc es troben documentats al camp de concentració de Mathausen, on van anar a parar la majoria dels republicans espanyols que caigueren sota el domini nacionalsocialista.
Les vides d'aquestes cinc persones es van unir en un tràgic destí. Tot i així, la seva implicació en la vida pública de la localitat durant la República fou diversa. Alguns d'ells havien militat en organitzacions d'esquerres, un va ser alcalde del municipi, d'altres formaren part dels comitès d'empreses col·lectivitzades, però d'altres no. La major part d'ells, havien passat pels camps de concentració del sud de França primer i posteriorment per les unitats de Batallons de Treballadors estrangers, integrats dins l'exèrcit francès, fent fortificacions a la frontera amb Alemanya, davant l'imminent inici de la guerra mundial.
A partir d'allí, i amb l'esclat del conflicte, van ser deportats a camps de concentració nazis, unint la seva història amb la de milions d'europeus. El nazisme va desenvolupar la fórmula més bèstia i macabra d'exterminació de tots els règims feixistes. Si la Guerra Civil Espanyola havia estat l’avantsala de la Segona Guerra Mundial, els camps de la mort nazis van significar la perfecció de la idea de la neteja sistemàtica de la població. Mentrestant, el novembre de 1942, l’Ajuntament de Castelladral acordava contribuir amb vint-i-cinc pessetes a l’“aguinaldo de la división azul” que lluitava al front rus al costat del nazisme. El govern franquista no va voler saber res dels refugiats republicans.
Els cinc protagonistes van ser deportats al camp de Mauthausen a Àustria, entre finals de 1940 i mitjan 1941. Es tractava d’un complex de camps de concentració del tipus III on a les condicions de vida duríssimes s’hi va afegir el treball esclau a la pedrera i a les instal·lacions l’envoltaven. Marcats amb el triangle blau dels apàtrides, tres d’ells, pocs mesos després foren traslladats al subcamp de Güsen on foren assassinats.
Les vides de les famílies d’aquests cinc deportats expliciten els Silencis presents durant la dictadura i que el pacte de la transició va perpetuar en el nostre país. Les famílies dels tres assassinats van acabar vivint fora del municipi. Dels dos supervivents, un no va tornar mai de l’exili i s’instal·là prop de París, mentre que l’altre, amb el temps va poder tornar a Navàs, on va viure envoltat d’aquest silenci.
El treball de recerca documental fet a partir de la redacció del llibre “Silencis. República, Guerra Civil i repressió franquista a Navàs” ha permès recuperar part d’aquestes històries, que inclou el de l’alcalde republicà d’ERC, un dels que tres assassinats a Güsen.
Iniciatives impulsades per l’ajuntament de Navàs, que a part de la publicació del llibre “Silencis”, ha inclòs un cicle sobre memòria històrica, durant el qual s’han programat diferents documentals, exposicions o obres de teatre de temàtica relacionada amb la memòria, o la posada en funcionament del web que recupera el patrimoni fotogràfic del poble, són avui més necessaris que mai per conscienciar a les generacions futures del nostre passat. La importància de recordar la memòria col·lectiva dels qui lluitaren i moriren per les llibertats i drets socials és essencial per a construir una societat més justa i cohesionada. Figures com les que recorden les Stolpersteine formen part del nostre passat recent i de la història comuna d’Europa. Si bé és cert que en el nostre país arribem tard, mai ho és el suficient per reconèixer el que van viure els nostre veïns i veïnes.
Va néixer el 10 d'octubre de 1910 a Santa Fe (Argentina) on el seu pare residia per qüestions laborals. Amb dos anys d'edat va tornar a Catalunya, instal·lant-se primer a Tortosa i després a Galera de Gaià. Durant la República treballava a l'Ametlla de Merola, a la fàbrica Serra i Feliu, i militava a ERC. El 31 d'agost de 1937 va ser cridat al front, incorporant-se a la 146BM de la 30 Divisió on lluità al front d'Aragó.
Durant l'ocupació de Catalunya, el 2 de gener, fou ferit de bala. Va ser traslladat d'Artesa de Segre fins a Barcelona, en condicions precàries, on fou intervingut. Amb la retirada de les tropes republicanes fou evacuat de l'hospital i va passar la frontera de Portbou. Va ser hospitalitzat a Portvendres durant un mes en un vaixell-hospital i un cop restablert va traslladar-se a Seta, el gran port comercial del Llenguadoc i d’allà a Adge, un altre camp de refugiats. Va fer la temporada de la verema i després fou internat de nou, primer a Barcarès i després a Sant Ciprià. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial tot el seu grup va ser inclòs a la 106ª Companyia de Treballadors Estrangers i destinat a Alsàcia per a construir-hi una segona línia Maginot, treballant als boscos de Saint Die (als Vosgos). Quan el juny de 1940 l’exèrcit alemany va envair França, va ser capturat per la Wehrmacht i traslladat a peu amb el seu grup fins a Estrasburg, on passà sis mesos en una caserna militar. El 13 de desembre de 1940, va ser deportat en condicions infrahumanes, segons el seu testimoni: “va estar-se dos dies i dues nits sense Va néixer el 10 d’octubre de 1910 a Santa menjar ni beure, amuntegats com animals i fent-se les necessitats al damunt”. A l’arribar a Mauthausen els hi prengueren tot i li donaren el número de presoner 4.607. Tot i la ferida a la seva cama dreta, fou destinat a la desgraciadament coneguda pedrera del camp.
Després de quatre anys treballant-hi va ser traslladat al Kommando Linz, al bosc on tallava fusta per fer noves fortificacions. La nova tasca no tenia res a veure amb l’horror que havia passat a la pedrera, tot i així hagué de patir el bombardeig dels avions aliats dos dies abans de l’alliberament del camp. Després de gairebé 5 anys, va ser alliberat el maig de 1945 i s’instal·là a Crèville, prop de París. L’any 1948 va tornar a Catalunya.
Va néixer a Puig-Reig, el 24 de març de 1904. Era carnisser i després de casar-se amb Montserrat Castellà Pursals va anar a viure a Navàs on, juntament amb la seva dona, es va ocupar de la carnisseria de la cooperativa obrera La Fraternitat. Esteve Flotats va estar molt implicat en aquesta entitat, sota la qual s’agrupaven els sectors més progressistes de la localitat i l’any 1930 el trobem ja com a vocal a la junta de l’entitat. Va ser detingut arran dels Fets del Sis d’Octubre de 1934. Durant la Guerra Civil va ser ferit al pit i al gener de 1939 el trobem internat convalescent a l’hospital militar de Vallcarca. D’allà es va exiliar a França. La seva dona i la seva filla Aurora d’11 anys també creuaren la frontera aquell hivern, però després d’uns mesos van tornar a Navàs. Montserrat Castellà fou detinguda i després de passar 4 anys a la presó de Manresa i Barcelona, el juliol de 1943, va ser sotmesa a un Consell de Guerra, pel qual fou condemnada a 12 anys de presó. Després del judici se li atorgà la llibertat provisional i es traslladà a viure a Sallent.
Esteve Flotats després de passar la frontera, va ser confinat al camp de concentració d’Argelers i més tard incorporat a una Companyia de Treballadors, probablement al costat sempre de Ramon Sala Besa. Allí hi treballà fent fortificacions, com a cuiner i traductor pels oficials francesos. Les últimes notícies que en tenim abans de la deportació són a Bellefontaine (al Franc Comtat) i Mousson (al nord de Nancy), on probablement feia treballs a la línia Maginot que els francesos construïen per fer front l’atac alemany.
Tot i que en desconeixem la data de detenció probablement fou fet presoner - juntament amb Ramon Sala Besa el juny de 1940. Se li atorgà el número de presoner 87202 i va ser conduit a l’Statlag de Fallingbostel XI-B (Baixa Saxònia) des d’on fou deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941, juntament amb Sala Besa i Soler Torrents. Va ingressar al camp amb el número 5537 i quatre mesos després, el 8 d’abril fou internat al subcamp de Güsen on va morir el 7 de novembre de 1941, a conseqüència de les puntades de peu d’un SS.
Ramon Sala Besa, va ser l’alcalde de Navàs de juliol de 1936 a juny de 1938. Havia nascut el 1905 a cal Cervereta, a la colònia de l’Ametlla de Merola, on la seva família treballava a la fàbrica. De jove va anar a viure a Navàs, on es va casar amb Maria Artigas, de El Mujal.
A Navàs, Ramon Sala va desenvolupar una important vida associativa i va acabar regentant la sala de la cooperativa La Fraternitat, al voltant de la qual girava la vida dels sectors d’esquerres del poble. És va afiliar a Esquerra Republicana i va ser regidor i cap de l’oposició a l’Ajuntament des del gener de 1934. Després dels fets del Sis d’Octubre va marxar a Ripoll. A causa de l’ambient enrarit que es vivia al poble va decidir de no tornar i es va instal·lar a Barcelona, on treballava en una fàbrica del Poble- nou. No va tornar a Navàs a primers de juliol de 1936.
Amb l’esclat de la guerra va ser alcalde fins al juny de 1938, quan fou cridat a files. Amb la retirada va agafar el camí de l’exili amb altres companys de Navàs i va ser internat primer a Argelers i a primers de març al camp de concentració d’Adge, a prop de Narbona, on va coincidir amb altres veïns de Navàs. Allà va rebre la visita de la seva esposa. A causa d’aquesta visita, a la tornada a de l’Estat Espanyol, la seva esposa va passar 4 mesos a la presó. Des del camp d’Adge, el 6 d’agost de De 1939, el van traslladar a una companyia de treballadors, la 93 CTE, als Alps Marítims, per reforçar un tram de frontera proper a Itàlia i Suïssa, probablement al costat d’Esteve Flotats. Amb l’ocupació alemanya de França, el juny de 1940, va ser detingut. Va ser enviat a l’Stalag de Fallingbostel, a la Baixa Saxònia. Hi va ser mig any, fins que el 27 de gener de 1941 va ser deportat a Mauthausen, amb el número de pres 5738. El 8 d’abril d’aquell mateix any va ingressar al camp annex de Güsen, on va morir el 29 gener de 1942. L’endemà va ser cremat. Segons la carta que rebé la família de les autoritats alemanyes, la causa de la mort va ser “enverinament a la sang”, un eufemisme per no dir-ne assassinat per una injecció al pit.
En Josep Soler Torrents havia nascut al número 7 de la carretera de Cardona, a Palà de Torroella, el 12 de setembre de 1909 en una família que treballava a la colònia tèxtil. El seu pare era Fidel Soler i la seva mare Maria Torrents. L’any 1924 es va casar amb Àngela Sol Busquets, natural de Cardona. Durant la República viu al mateix domicili amb pares i germans, i durant la Guerra Civil forma part del comitè que col·lectivitza la fàbrica. Tenen una filla Teresa Soler Sol. Després de la guerra, la seva dona es traslladarà a viure a Cardona.
Desconeixem quan i per on va creuar la frontera. No en tenim més notícies fins que va ser ingressat, de la mateixa manera que Sala Besa i Flotats Caus, a l’Stalag XI-B Fallingbostel. És molt probable Va néixer a Navàs el 8 d’octubre de 1906 que els tres fessin el mateix recorregut ja que la deportació a Mauthausen es fa en la mateixa data i el mateix comboi, el 27 de gener de 1941. Allà se li assignà el número 5765, molt proper al dels altres dos companys. El 20 d’octubre va ser traslladat a Güsen (amb el número 13875) on va morir el dia de Nadal de 1941.
Va néixer a Navàs el 8 d'octubre de 1906 i en tenim molt poques notícies. Sabem que probablement va creuar la frontera durant l’exili republicà i residí a França on va ser detingut per les tropes alemanyes i reclòs a l’Stalag XI-A Altengra-bow, al sud oest de Berlín. El 24 de juny de 1941
va ser deportat a Mauthausen on ingressà amb el número de matrícula 4252, sent alliberat per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Després de la guerra es va quedar a viure a França.
Va néixer a Navàs el 13 de setembre de 1900, tot i que fou inscrit al registre civil l’1 d’octubre del mateix any. Era el fill hereu d’en Ramon Obradors Serra i de Margarida Mas Montañá, ambdós de El Mujal, però de seguida va anar a viure a Navàs, on es va casar amb la Neus Argemí Trullols, nascuda a Palau-solità, i van tenir una filla, Margarida Obradors i Argemí.
Va treballar a les fàbriques de Castellet i de Sant Esteve, però bona part de la seva vida la va dedicar a l’ofici de paleta. Involucrat en els sectors progressistes del poble, va formar part activa d’entitats polítiques i sindicals, essent membre d’ERC, la CNT i la Cooperativa “La Fraternitat”. Degut a la seva afiliació política, va participar a les vagues dels anys 30 per les reivindicacions polítiques, i per aquest motiu va ser empresonat a la presó cel·lular de Barcelona el 1935.
Acabada la Guerra Civil, com molts d’altres catalans i navassencs, va haver d’emprendre el camí de l’exili cap a França. Allà va formar part de les CTE i desprès a la Resistència francesa. L’any 1944 va ser detingut sota la categoria de Politisch i internat al camp de detenció de Compiègne, i pocs mesos després, el 18 de juliol de 1944, va ser deportat al camp nazi de Neuengamme, prop d’Hamburg. Allà tenia el número 36722 i fou assignat al comando Bremen-Farge, on els detinguts eren empleats per a la construcció del búnquer per a submarins Valentin, el més gran d’Alemanya.
Poca cosa més se sap, d’en Miquel Obradors; es desconeix si va morir a Neuengamme, en les conegudes com a «marxes de la mort», o bé va poder ser alliberat i va morir anys després.
A mitjans 2018, un centre de documentació encarregat de fer arribar les pertinences personals dels presoners a les seves famílies, l’ITS situat a Bad Arolsen (Alemanya), va retornar a la família d’en Miquel Obradors Mas la seva cartera, amb fotografies personals i una targeta que correspon al seu número de pres. És a partir d’aquest contacte que la família ha descobert el trist desenllaç d’en Miquel, atès que l’únic que en sabien era l’exili a França.
Stolpersteine signifca en alemany pedra que fa ensopegar. Es tracta d’un projecte que relaciona art i memòria. Cada Stolpersteine ret homenatge a una víctima del nacional-socialisme. D’aquesta manera es manté viva la memòria de les persones de tots els col·lectius: jueus, Roma i Sinti (gitanos), homosexuals, dissidents polítics, testimonis de Jehovà i ciutadans discapacitats que varen ser perseguits o assassinats a Europa entre els anys 1933-1945 pel règim nazi.
Els Stolpersteine són llambordes quadrades de 10cm x 10cm fetes de formigó i cobertes d’una fulla de llautó on es graven les dades de cada persona i que es col·loquen al paviment de davant dels edificis o llocs on les víctimes van viure o treballar lliurement abans de ser empresonades i deportades. Cada llamborda és única i precisament es realitza de manera especial a mà, com a gest de respecte i humanitat que vol contrastar amb l’exterminació industrialitzada dels nazis.
No només es ret homenatge a les persones assassinades sinó també als supervivents, incloent-hi persones que van poder exiliar-se i refugiar-se en altres països i també a aquelles persones que davant el destí que els esperava, decidiren suïcidar-se. D’aquesta manera i d’una forma simbòlica els Stolpersteine reuneixen a les famílies o grups de persones separades per la deportació.
L’objectiu de l’artista és fer aturar i interpel·lar als vianants per tal de fer memòria sobre aquella persona en concret a qui es dedica aquella placa: Com es deia? Quan va néixer? Quan va morir?
On vivia? On i quan fou deportada? El memorial en forma de plaques disperses esteses per tot el continent que ha esdevingut la suma dels Stolpersteine ens permet adonar-nos de la magnitud de la tragèdia.
Günter Demnig va néixer a Berlín el 1947. Va estudiar a la Universitat de les Arts de Berlín amb el professor Herbert Kaufmann i, posteriorment, amb el professor Harry Kramer a la Universitat de Kassel. Després d’això, va passar dos anys dissenyant, construint i gestionant monuments històrics. L’any 1985 va obrir el seu propi estudi a Colònia i va treballar en nombrosos projectes locals. Per a ell, deixar empremtes dins l’espai públic era un tema cabdal. Així, es va fixar en projectes similars i el 1992 per recordar els 50 anys del decret signat per Himmler i que va servir per deportar població gitana a camps d’extermini, va decidir gravar sobre una pedra la primera frase del decret que fou col·locada davant de l’Ajuntament històric de Colònia. Arran d’això, un dels veïns que havien viscut la guerra va assegurar que cap Sinti ni Roma havien viscut al seu barri. D’aquesta manera va néixer la idea dels Stolpersteine. D’alguna manera es tractava de fer tornar de manera simbòlica totes aquestes persones al seu veïnat molts anys després d’haver desaparegut.
La magnitud i devastació que va provocar l'Holocaust fa difícil que el puguem entendre i abastar. Els grans i impersonals memorials d'arreu del món ens hi ajuden però al mateix temps quan es visiten contribueixen a aquesta incapacitat d'assimilació de l'horror, per exemple els grans números que apareixen en els camps de concentració.
El projecte Stolpersteine treballa per preservar la memòria de cadascuna de les víctimes. Matthew Cook, de la Universitat de Tenessee, va estudiar els efectes d'aquest memorial a Berlin, que fins el moment és l'indret on existeixen més Stolpersteine, unes 3.000 plaques.
Per aquest autor els sis milions, referint-se a l’assassinat de 6 milions de jueus, és un nombre incomprensible però el col·locar el nom d’una sola persona sobre una pedra ens fa més visible i personal la tragèdia, traient de l’anonimat milers d’històries. Amb cada Stolpersteine les atrocitats del passat són recordats amb una petita pedra que anomena a una víctima de l’Holocaust. Així incrustades en el paisatge, les petites pedres potencialment poden desencadenar reflexions i percepcions del significat del paisatge per les persones. La mateixa magnitud i devastació que va provocar l’Holocaust fa difícil que el puguem entendre i abastar. Els grans i impersonals memorials d’arreu del món ens hi ajuden però al mateix temps quan es visiten contribueixen a aquesta sensació d’incapacitat d’assimilació de l’horror, per exemple els grans números que apareixen en els camps de concentració. El projecte Stolpersteine treballa per preservar la memòria de cadascuna de les víctimes. Matthew Cook, investigador a la Universitat de Tennesse, va estudiar els efectes d’aquest memorial a Berlin, que fins el moment és l’indret on existeixen més Stolpersteine, unes 3.000 plaques.
L’autor va analitzar la percepció dels Stolpersteine per part de la societat alemanya. De fet, per a moltes famílies, els Stolpersteine són com una mena de lloc de descans final dels seus familiars tot i que la intenció de Demnig és que aquests monuments no han de ser considerats com una làpida.
Al voltant de 48.000 Stolpersteine s’han instal·lat a 16 països d’Europa, amb data d’agost de 2014: Àustria, Bèlgica, Croàcia, la República Txeca, França, Itàlia, Hongria, Luxemburg, Països Baixos (el segon país amb major nombre d’Stolpersteine), Noruega, Polònia, Rússia, Eslovàquia, Eslovènia, Ucraïna i Alemanya, essent aquest últim el que encapçala el major nombre amb més de 1.000 localitats en les quals hi podem trobar el monument commemoratiu.
Existeixen diversos fons documentals a on ens podem adreçar per poder iniciar la recerca de la sort patida per les diferents víctimes. Sovint requereix d’una investigació llarga i precisa per part de professionals avesats a la mateixa. La font més rellevants són els arxius. En aquest cas, hi trobem arxius locals, nacionals i internacionals.
Possibles fonts de partida pel coneixement dels Republicans en els camps Nazis serien, entre altres:
- Fons documental de l’Amical de Mauthausen i altres camps de Barcelona
- Fons documental de l’Amical de Ravensbruck
- Fons documental de l’Associació Triangle Blau
- Fons documental de la Foundation pour la Memoire de la Deportation de França
- El llibre Memorial de Benito Bermejo i Sandra Checa
- La Base de dades del Memorial Democràtic conjuntament amb la Universitat Pompeu Fabra i l’Amical de Mauthausen dels Deportats Espanyols
- Arxiu dels Memorials propis de cada un dels Camps Nazis
- Fons documental del Memorial de la Shoah de Paris - Fons documental del Yad Vashem
- Fons documental de l’ITS de Bad Arolsen
- Fons de la Creu Roja Internacional a Ginebra
- Fons documentals en els arxius locals del lloc de naixement de cada un dels deportats
- Arxiu Nacional de Catalunya
Altres fonts són:
- Premsa
- Memòries
- Diaris personals
- Testimoniatge Oral
- Familiars de les víctimes
- Altres
Tornar a l'índexPer tal d’enfortir el lligam entre aquesta memòria i la ciutadania hi té un pes cabdal el treball pedagògic. Tanmateix, resulta ser una oportunitat pel mateix municipi a fi de conèixer la pròpia història local i restaurar la memòria dels seus veïns i les seves veïnes. El mateix autor considera que la intervenció en l’espai públic aconsegueix promoure la reflexió entre els vianants i qüestionar el coneixement previ referit al passat de la seva localitat, ciutat o país. Resulta doncs ser un recurs d’una gran riquesa pedagògica a tots els nivells. En destaquem alguns exemples amb l’objectiu de valorar la viabilitat d’aplicar-les al nostre entorn.
- Una de les possibilitats més emprades és un web amb mapa interactiu dels Stolpersteine que es poden trobar en un determinat barri, ciutat o país. Es tracta d’un recurs interessant quan hi ha diversos Stolpersteine a fi de crear una ruta i un discurs interpretatiu més global. A partir del recurs del mapa es poden afegir els documents de la investigació, fotografies, explicacions diverses. Com a mostra, la web de memòria digital de persones jueves deportades de Berlín a Minsk (Bielo-rússia) als anys 1941/1942.
- Una altra de les propostes, basades en la tecnologia mòbil es el “Projecte Stolpersteine per escoltar“. Programa per a mòbils per a identificar Stolpersteine i fer rutes de memòria.
Els Stolpersteine també ens donen diverses oportunitats en l’àmbit escolar.
Apuntem a continuació algunes idees orientades al professorat per tal d’estimular el treball dels alumnes a l’aula tot incidint en el treball interdisciplinari i així ampliar les àrees de coneixement i implicar professorat de continguts diversos en la recuperació de la memòria. Cadascuna d’aquestes propostes, de les quals es poden trobar referències de l’aplicabilitat en d’altres espais i països (Veure enllaç), persegueix donar a conèixer la memòria local mitjançant els Stolpersteine i implicar als estudiants en la seva transmissió i conservació.
Investigar i treballar la biografia de les persones deportades en el context del franquisme i el nacionalsocialisme.
Alumnes que expliquen les plaques memorialistes a d’altres alumnes del mateix centre educatiu o d’altres. Promoure la trobada d’estudiants per fer visites i compartir reflexions entorn a la recuperació de la memòria.
Escriure un article o preparar una noticia per la premsa o revista local, blog, ràdio amb la informació del projecte o les biografies dels veïns a qui s’ha dedicat el Stolpersteine.
Preparar una exposició amb imatges històriques pel mateix centre educatiu. Promoure la cura dels Stolpersteine, un cop a l’any, en el marc d’un breu acte de memòria. Tornar a l'índex
Amb el suport de
